Recull de reflexions sobre la situació del nostre pais: Mallorca, les Illes Balears, els Països Catalans. Contacte: reflexionsnacionals@gmail.com
reflexions | 22 Març, 2008 16:14
Tenen dret a lamentar-se totes les persones que han donat suport en cos i ànima a Unitat i que ara pateixen sentiment de fracàs. Tenen dret a lamentar-se de com s'ha desenvolupat la campanya. Però al que no tenen dret, en nom dels seus fills i de l'estima que han demostrat al seu país, és a tirar els trastos per la borda. Aquest sí que seria un gran error. El país té moltes virtuts, però també un maleït defecte que ens ha refrenat al llarg dels segles: un neuròtic pessimisme que tard o d'hora acaba desembocant en autoodi. Unitat ha estat un dels grans èxits polítics dels darrers trenta anys. Només la capacitat d'entesa de persones d'origen polític i social tan divers per estima al país aporta moltíssima fe en el futur, en les pròximes generacions i en el que representa la nostra personalitat, llengua i cultura.
Aquests dies passats Unitat ha rebut duríssims i cruels atacs per part d'alguns ressentits. Són els mateixos que alabaven Matas ara fa només deu mesos. Són els mateixos que rosegaren claus quan veieren que els diferents partits nacionalistes illencs donaren suport a un govern de canvi i de progrés a les Balears. Són els mateixos que no han pogut pair que el PP passi a l'oposició. Són els que han amagat el cap sota l'ala quan Matas fugia cap a Miami deixant els seus amb un pam de nassos. Aquests són els enemics d'Unitat. Ben poca cosa, certament.
Era lògic que al primer intent la cosa no anàs bé. Era comprensible que alguns no veiessin en Pere Sampol el candidat més adient, o que la campanya electoral s'hauria d'haver fet d'una altra manera. Tot és opinable. Però allò essencial es va aconseguir: una candidatura única nacionalista en un país que fins fa un quart de segle només era una provincia que habla un dialecto. En termes històrics la passa és gegantina i tal volta sigui recordada d'aquí a moltes dècades, quan tots nosaltres ja siguem morts.
La Història no la fa un fet concret, sinó una suma perseverant i toçuda d'acords. Un èxit no és res més que una suma intel·ligent de fracassos. Allò important no són els fracassos, allò que compta és la suma. Res del que ens envolta no és fruit d'una sola derrota o d'una sola victòria, sinó de fil a l'agulla d'avis a néts, de mares a filles.
Els cipaios del matisme fan sabonereta a la boca d'alegria: «Unitat només ha tret 25.000 vots!». Diuen això perquè no són nacionalistes (fugirien també si poguessin?) i perquè no comprenen què significa el nacionalisme democràtic, què implica la transformació d'una banda de germans mal avinguts en una pàtria. No és nou. Sempre s'ha fet befa covarda dels que són capaços d'unir-se per lluitar contra l'espoli extern material i cultural.
Una vegada, a Boston, fa més de 200 anys, una al·lota cosí una bandera. Un grup d'homes, que no sabien cosir, li explicaren com la volien: «Desitjam que dugui un quartó blau, perquè el cel ens fa a tots iguals. I volem que dins aquest quartó hi hagi tretze estrelles, perquè ja no suportam ser colònies i desitjam que els nostres estats brillin ben amunt. I volem que hi posis barres vermelles, que representin la sang de les nostres mares, que ens uneix a elles i a la terra on hem nascut. I desitjam que enmig de cada vermell hi posis barres blanques, que representin la nostra llibertat i la capacitat de decidir conforme al sentit comú, que un dia es dirà constitució. I per fer immortals aquests principis empenyoram les nostres vides, les nostres hisendes i el nostre sagrat honor».
Aquella al·lota, com una aranya d'art subtil, cosí i cosí. I un dia aquella bandera s'aixecà altiva i orgullosa en un poblet que es deia Concord. Formaren línia devora ella mestres d'obra, metges, impressors, mestres d'escola, missers, pagesos, botiguers, comerciants i escriptors. No eren 25.000. No eren 2.500. No eren 250. Eren 57. Plantaren cara a un regiment de mercenaris del rei Jordi. Com és natural, aquells 57 patiren una pallissa de ca extern. Però, tossuts, hi tornaren. L'autoestima els hi obligava. No parlaren de fracàs. No sentien autoodi. Les seves barres es tornaren a aixecar a Lexington. I ja eren més. I un dia foren 25.000. I aquell matí un dels seus capitans, John Adams, que arribaria a president dels Estats Units d'Amèrica, digué als seus 25.000: jo som un guerrer, però jo som un guerrer perquè el meu fill pugui ser un pagès. I el meu fill serà un pagès perquè el seu fill sigui un poeta. I els néts dels poetes aixecaren la primera potència mundial. Han passat més de dos degles des que una al·lota es posà a cosir sang i llibertat, arrels i cel igualitari. Ara l'orgull de ser el que som es pot edificar des de la pau, per la força de la raó i la perseverança democràtica. I així serà, per la nostra autoestima.
Nobles 57! Nobles 25.000!
Joan Riera. Periodista. 12 de març de 2008
reflexions | 22 Març, 2008 10:10
És un costum habitual interpretar les eleccions de manera molt diversa: els partits polítics les interpreten segons els convé i els analistes polítics segons subjectivament creuen. Jo no seré diferent. Una companya m'enviava un sms ahir on de manera trista explicava el drama dels resultats per al nacionalisme.
És vera que Unitat per les Illes no ha aconseguit el diputat. I és vera que aquest resultat és fruit d'un fort bipartidisme, entre altres elements. D'aquests elements, no en parlaré perquè consider que són els mateixos partits integrants d'Unitat els que han de determinar per què no ha acabat de funcionar la nova marca electoral.
Si analitzam les eleccions, però, el resultat és un empat tècnic, entre PSOE i PP, que només s'inclinarà cap a un costat o cap a un altre en funció de la decisió dels partits nacionalistes.
Si extrapolam les eleccions a les Illes Balears, aquesta realitat és ben igual, de tal manera que són els nacionalistes (en aquest cas sembla que aquest paper és més propi d'UM) els que poden decantar els diferents governs.
Per tant, la tendència marcada en aquestes eleccions és que el PSOE es pot menjar el nacionalisme, però que aquest nacionalisme continua essent imprescindible per governar. A més, segons el que ha passat a EU o a ERC, si queda clar que el nacionalisme -o un partit qualsevol- no és decisiu perquè té les aliances futures predeterminades, aquests partits estan abocats a perdre vots en virtut del vot útil. Per exemple, si Llamazares anuncia que tanmateix donarà suport al PSOE -no li queda altre remei-, per què els electors han de votar EU? Per què no votar directament el PSOE?
Els únics nacionalismes i partits que es mantenen (CiU, PNB, CC) són aquells capaços de votar el PP o el PSOE, segons convingui als seus territoris i a les seves polítiques.
Convé prendre nota...
Pere Muñoz. 11 de març de 2008
| « | Març 2008 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | 2 | |||||
| 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 |
| 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 |
| 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 |
| 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |
| 31 | ||||||