REFLEXIONS NACIONALS

És un costum habitual interpretar les eleccions de manera molt diversa: els partits polítics les interpreten segons els convé i els analistes polítics segons subjectivament creuen. Jo no seré diferent. Una companya m'enviava un sms ahir on de manera trista explicava el drama dels resultats per al nacionalisme.

És vera que Unitat per les Illes no ha aconseguit el diputat. I és vera que aquest resultat és fruit d'un fort bipartidisme, entre altres elements. D'aquests elements, no en parlaré perquè consider que són els mateixos partits integrants d'Unitat els que han de determinar per què no ha acabat de funcionar la nova marca electoral.

Si analitzam les eleccions, però, el resultat és un empat tècnic, entre PSOE i PP, que només s'inclinarà cap a un costat o cap a un altre en funció de la decisió dels partits nacionalistes.

Si extrapolam les eleccions a les Illes Balears, aquesta realitat és ben igual, de tal manera que són els nacionalistes (en aquest cas sembla que aquest paper és més propi d'UM) els que poden decantar els diferents governs.

Per tant, la tendència marcada en aquestes eleccions és que el PSOE es pot menjar el nacionalisme, però que aquest nacionalisme continua essent imprescindible per governar. A més, segons el que ha passat a EU o a ERC, si queda clar que el nacionalisme -o un partit qualsevol- no és decisiu perquè té les aliances futures predeterminades, aquests partits estan abocats a perdre vots en virtut del vot útil. Per exemple, si Llamazares anuncia que tanmateix donarà suport al PSOE -no li queda altre remei-, per què els electors han de votar EU? Per què no votar directament el PSOE?

Els únics nacionalismes i partits que es mantenen (CiU, PNB, CC) són aquells capaços de votar el PP o el PSOE, segons convingui als seus territoris i a les seves polítiques.

Convé prendre nota...

Pere Muñoz. 11 de març de 2008

http://www.diaridebalears.com/opinio.shtml?3461+6+199350

És una obvietat que Unitat no ha aconseguit sumar els vots de tots els seus integrants. Com recordava ahir, en aquest mateix diari Miquel Payeras, l'any 2000, la suma del PSM, UM i ERC arribava al 8,3% dels vots de les Illes Balears. De totes maneres, aquesta xifra és el millor resultat de les opcions inequívocament nacionalistes en uns comicis estatals en tota la història illenca. Certament, el 5,4% del 2008 resta molt lluny d'aquell resultat, i fins i tot del 7,7 del PSM, UM i ERC el 1996 o el 7,8% d'aquests mateixos partits, sempre per separat, el 1993.

Què ha passat? Se suposava que Unitat aglutinava les tres forces esmentades, així com l'Entesa per Mallorca, Els Verds de Menorca i 14 grups independents d'àmbit local. Però això era molt suposar. Per començar, no sembla que tots els partits hi hagin posat el mateix entusiasme en tots els municipis. I no es pot oblidar la incontinència verbal de molts de dirigents d'UM que, aquests darrers anys, han criticat feroçment el PSM, i viceversa. El pacte per crear Unitat va esser molt ràpid i bona part de les bases dels dos partits més importants no varen tenir ni temps d'assumir l'aliança. A més, el PSM venia de dues experiències de coalició electoral amb Esquerra Unida-Els Verds que l'havien situat molt a l'esquerra i ara, precisament, feia el camí contrari cap al centreesquerra. En aquest espai, teòricament, s'hi ubica una bona part de l'electorat illenc. Però la brutal bipolarització d'aquestes eleccions ha provocat precisament el fenomen contrari, dividir l'electorat en dreta i esquerra quasi a parts iguals, com si fossim a l'època del Front Popular del 1936. A més, tot i que el candidat i la campanya varen esser francament positives, potser s'havia d'haver diversificat un poc més el missatge, molt centrat en l'espoli fiscal, més que res per fidelitzar els electors que ja havien votat nacionalista en altres comicis.

D'altra banda, la creació d'un marca nova sempre és un risc, i hi havia electors que cercaven les paperetes del PSM o d'UM o se pensaven que aquests partits no es presentaven als comicis. Potser hauria estat millor afegir aquestes sigles, i les d'ERC i Entesa, a la propaganda i a les paperetes, com si que s'havia fet a la coalició de Progressistes del 2004.

Amb tot, hi ha un mínim electorat nacionalista (el 5,4%) i una certa presència dels federalistes d'EU-Els Verds (el 2,8%). Convendria recordar que hi ha hagut èpoques pitjors. El 1977, la Unitat Socialista i la Unitat Autonomista assoliren el 8,6% dels vots, però la primera coalició incloïa un partit d'àmbit estatal, el Partit Socialista Popular de Tierno Galván. El 1979, el vot nacionalista fou especialment limitat, el 3,3% que va rebre el PSM. Però és que el 1982 encara va davallar més, al 2,3%, i el 1986 minvà al 2,2%! En aquesta darrera data, l'aleshores regionalista UM va assolir el 7,1% però s'ha de recordar que es va presentar sota les sigles d'un partit estatal, el Partido Reformista Democrático de Miquel Roca. El 1989, la situació no era gaire diferent, ja que el PSM va assolir el 2,3% amb un candidat que havia estat diputat en el Congrés, Enric Ribas. Aquest eivissenc que havia estat elegit pel PSOE a les Balears però es va escindir i va crear l'Entesa Nacionalista i Ecologista -ENE- d'Eivissa. El PSM va esser la setena força més votada, essent superat fins i tot per la candidatura estrambòtica de Ruiz Mateos. Per la seva banda, en aquella ocasió UM ni tan sols no es va presentar als comicis estatals.

Així, amb un present ben difícil i un passat bastant penós, el futur del nacionalisme es presenta ben complicat. En tot cas, un major contacte amb les bases dels partits, superar l'exagerada divisió en quatre forces diferents i optar d'una vegada per totes pel centreesquerra (consolidant Unitat) o per continuar a l'esquerra (en el cas del PSM) i a la dreta (en el cas d'UM), són alguns factors que podrien ajudar a consolidar un espai petit, però que constata l'existència d'un fet diferencial.

Antoni Marimon. Historiador. 11  de març de 2008

http://www.diaridebalears.com/opinio.shtml?3461+6+199373

El fracàs és rotund. Fins i tot més que això. Es miri com es miri Unitat ha fracassat en tots els fronts possibles i sobretot perquè condemna els nacionalistes a acceptar la realitat, sovint tan donats a no voler veure-la.

L'anàlisi correcta determina que -excepte casos que no són el present- cal comparar el vot al mateix tipus d'eleccions. Per tant, pel cas es fixa l'anàlisi del vot nacionalista estrictament a les eleccions generals, la qual presenta, llavors, una altra qüestió prèvia a dilucidar. Des de quan cal analitzar-lo i quins partits el representen? Com que UM va ser refundada després de la crisi PP-UM de 1992 -abans es deia regionalista-, aquest element ens dóna el marge cronològic per poder comparar vots nacionalistes homologables. En conseqüència, l'anàlisi queda circumscrita a les eleccions generals celebrades d'ençà el 1993 excloent, emperò, les de 2004 perquè el PSM féu part de Progressistes, coalició la qual no es pot considerar genuïnament nacionalista per la presència EU, com també d'Els Verds que tampoc no és d'aquesta orientació ideològica. Una tercera precisió també és necessària fer: el vot nacionalista és el que va a parar a PSM (dit així però tenint en compte que inclou tant el de Mallorca, com el de Menorca com també ENE d'Eivissa), UM i ERC.

Una vegada situats els marges cronològics i el tipus de vot a analitzar, els resultats entre 1993 i 2000 mostren que PSM+UM enregistren 30.152 sufragis el 1993, un 5,3%; 31.523 el 1996, un 7,3%; i 31.805 el 2000, un 8%. Són les úniques tres ocasions en què es pot donar a tot el vot nacionalista entitat homogènia en sigles, ideologia i oferta electoral. Aquestes dades són rellevants perquè ens donen la base a partir de la qual s'enfrontava a les eleccions d'ahir Unitat per les Illes. Així, doncs, la base mitjana amb la qual comptava Unitat era de 31.160 vots, més el 1.802 vots d'ERC (el 1996): 32.962 . La base mínima venia dels menors resultats a comicis diferents d'ambdós partits sumats (el del PSM de 1993, 20.113; i el d'UM de 1996, 6.908), més els d'ERC referits: 28.823. La base òptima era, de la mateixa manera, la suma dels millors resultats, també a convocatòries diverses (la de 1996 del PSM, 24,615; i la de 1993 d'UM, 10.040), més els d'ERC: 36.457. Val a dir que l'òptim es podia millorar un poc si es considerava el millor resultat històric absolut d'UM, el de 2004 (10.411), amb la qual cosa partiria d'una base òptima de 36.828 sufragis.

Aquesta xifra teòrica màxima representa sobre els resultats últims coneguts abans de les eleccions d'ahir, els de 2004, un 7,8%. Per assolir un escó aleshores s'haurien requerit, en nombres rodons, 47.000 sufragis, és a dir, un 10% del vot vàlid. El percentatge referit és el que a priori donava, indistintament de la participació, seguretat per obtenir l'èxit.

El vot nacionalista ahir

Amb aquests antecedents la consecució del diputat per part d'Unitat era difícil. Molt difícil. Tal com algunes anàlisis ja havien posat de manifest en les pàgines d'aquest mateix diari. La realitat, caparruda, s'ha acabat per imposar. Una vegada més. I la teoria prèvia s'ha vist confirmada per les urnes reals.

L'anàlisi dels 25.000 vots (5,5%) d'Unitat no dóna per res. La qualificació secundària va a voluntat de cadascú, però la primària és òbvia: un fracàs. Es compari amb qualsevol paràmetre que es vulgui utilitzar. Si no s'entra en valoracions polítiques i ideològiques -evidents, per altra banda, per a qualsevol observador- haurem de fixar l'atenció analítica estrictament en els nombres electorals. Doncs bé, si es comparen els vots d'ahir amb les bases abans referides (la mínima, la mitjana i l'òptima) el contrast és tan gros que posar-hi qualificatius és un exercici de crueltat quasi innecessària. La primera conclusió es fa inexorable: Unitat no ha unit els seus membres. El PSM, UM, ERC i Entesa no han assolit tan sols la suma dels seus resultats històrics, en cap franja de la possible forquilla, ni els mínims tan sols.

La comparació més odiosa, emperò, és la que col·loca aquest invent dels nacionalistes davant del mirall de la seva esquerra. Amb Progressistes de 2004, una coalició (PSM, EU, Verds i ERC) que va obtenir un meritori resultat, 40.000 sufragis i un 8,6%, a escasses set mil paperetes de donar la sorpresa. És a dir que l'aliança del nacionalisme interclassista, allò que alguns en diuen «tercer espai», queda més d'un 40% per sota de la coalició roja. És una contrast tan enorme, tan essencial, tan magne, que inexorablement haurà de dur conseqüències de tota mena entre els partits que s'han inventat Unitat, fórmula que, al capdavall, no ha servit per altra cosa que per deixar en evidència, per primera vegada sense cap pal·liatiu possible, que a Balears hi ha pocs nacionalistes, molts pocs.

Miquel Payeras. Periodista. 10 de març de 2008

http://www.diaridebalears.com/opinio.shtml?3460+6+199326